Que la manifestació d'ahir fou un èxit no cal ni comentar-ho. Em sento orgullós com a ebrenc i com a tortosí que la nostra societat comenci a deixar d'estar ensopida i reaccioni amb força en defensa del territori. Tot i això, massa sovint ho fem només quan estem a punt de perdre alguna cosa o quan l'hem perduda. Però igualment, des d'un punt de vista social i democràtic, es pot anar afirmant cada cop més, que el caciquisme i la manca de cultura política i de protesta està desapareixent lentament.
La solidaritat amb els treballadors i treballadores de la Lear ha de ser total. Si es pot evitar el tancament s'ha de lluitar per aquesta via, però si no pot ser així cal assegurar una bona sortida per als treballadors i treballadores a curt, mitjà i llarg termini. La primera opció cal que la faci el departament de Treball i els sindicats, mentre que la resta el Govern en peça involucrant els agents socials i econòmics del país.
Dèficit històric hauria de començar a èsser una consigna de la societat ebrenca, també de tots els partits de la regió. Però caldria posar-li números i xifres al darrera. En aquest sentit l'article d'Enric Bayerri d'avui a El Punt n'és un bon preàmbul (http://www.elpunt.cat/).
D'altra banda cal que reconeguem l'objectiu principal del capitalisme, i ho fem saber a la societat. Guanyar el màxim de benefici, reduint el màxim de costos i a costa de qui sigui: de les persones, dels territoris i del medi ambient. Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la Unesco ( i ex ministre de la UCD ! ) no ho pot dir ben clar: aquest sistema fa que Europa i EEUU vivim a costelles de la resta del món. I dins dels nostres països uns quants visquin a costelles de la majoria. Quin paper han de jugar els bancs i les multinacionals en aquest context? Qui és l'amo de la LEAR i per què ningú en parla? El capitalisme ens ha encegat a tots i no veiem els vertaders culpables. No ens queda cap altra solució que modificar aquest sistema.
Els Governs, d'altra banda, han d'apostar molt més per la cooperació amb la resta de països (s'evitaria així el drama de la immigració) però també han de renovar i regenerar el sistema polític: els bancs, les multinacionals, la pròpia administració.... Poden fer-ho? Aquest és un repte del segle XXI, sobretot dels governs estatals i comunitaris, però mana qui mana, i sembla que en molts pocs llocs es vagi cap aquesta direcció. A més, cal apostar per una economia de valor afegit. No podem obviar que la resta de països pobres competeixen amb els nostres quan a la mà d'obra barata. El capital no té escrúpols a l'hora de marxar tal i com està demostrant a Roquetes. I el que és més greu, que ni sabem els noms i les persones que estan prenent aquestes decisionscom si la factoria de Roquetes fos un fantasma que no té ningú al darrera.
Sobre el pla d'industrialització a les Terres de l'Ebre és necessari, però no podem oblidar que a Europa aquest sector està a la baixa i és el terciari el que cada cop té més força. Per tant, cal apostar per aquest, però no oblidar que el turisme de qualitat i els serveis cada dia tenen més pes a les economies locals. Barcelona n'és un exemple.
Finalment, les Terres de l'Ebre, estan marginades? Jo diria que ho han estat durant molts d'anys, massa. Ara, també hem de reconèixer com gràcies al revulsiu mediàtic produit per la revolta social contra el PHN, hem començat a "existir" al conjunt del país, però queda molt per fer, moltíssim camí. La responsabilitat és nostra, no cal dir-ho, però també tal i com apuntava Bayerri si no se'ns ajuda des de fora (Governs, sectors econòmics i socials) no ens quedarà més remei que sortir al carrer i continuar clamant que volem un país de tots i totes, no només per a uns quants.
